dijous, 28 de desembre del 2017

El cant de les estrelles: Cloenda dels Anys Granados

El dissabte 23 de desembre va tenir lloc al Teatre-Auditori de Sant Cugat el concert titulat El cant de les estrelles, darrer acte de les activitats musicals organitzades per l'EMMVA/Conservatori de Sant Cugat per commemorar els Anys Granados. Hi van participar els la Coral Albada, el Cor del Conservatori, membres de l'Orquestra Simfònica Victoria de los Ángeles, l'Orquestra del Conservatori de Sant Cugat i diversos solistes.




Amb el concert El cant de les estrelles finalitzem les activitats dedicades a Enric Granados que hem programat durant els dos anys d’aniversaris del seu naixement (1867) i de la seva mort (1916). Han estat dos anys en què hem tingut ocasió de reconèixer la figura d’un dels compositors catalans més notables de la nostra història de la música. Granados va ser també pianista i pedagog. Podem dir que va crear escola partint de els seves inquietuds i a través dels seus deixebles, en la línia que heretarien Frank Marshall i Alícia de Larrocha. Va internacionalitzar la cultura catalana amb la seva obra i amb les relacions amb músics importants del seu moment, al temps que participava en la introducció del cabal de la música europea al nostre país, amb la influència d’autors francesos i alemanys. Granados va tenir una estreta amistat amb el jove Pau Casals, amb qui va mantenir una relació directa i epistolar fins a la prematura mort del pianista.
La música de Granados és molt coneguda especialment per les seves Danses espanyoles per  piano i per les Goyescas, peces que anuncien una concepció madura de la composició pianística que, lamentablement, queda truncada per la seva mort. La seva obra, però, és molt més extensa i conté molta música per a piano, veu, cor, orquestra i música de cambra, d’un estil marcadament romàntic barrejat amb una gran influència popular.

A la  primera  part  del  concert  vàrem  poder  gaudir   d’un  tast  de  tres  Danses espanyoles  i de la Suite Elisenda, per a piano i orquestra. Les tres Danses espanyolesOrientalVillanesca i Andalusa, originals per a piano sol, han estat transcrites per a piano i orquestra per Pedro Pardo, director de l’Orquestra Simfònica Victoria de los Ángeles.
La Suite Elisenda va ser escrita el 1910 sobre uns poemes d’Apel·les Mestres. Va ser estrenada el 1912 a la Sala Granados. La seva instrumentació original era per a rapsoda, grup de vent (flauta, oboè, clarinet) quintet de corda, arpa i piano. Aquest darrer instrument juga un paper important en el conjunt instrumental.
Per les danses es va comptar amb la participació de tres alumnes de piano del conservatori: Ada Munté, Gerard Abad i Albert Mañosa. En el cas de la Suite Elisenda, la solista va ser la exalumna Kayla Portugal. Tots els pianistes van interpretar la seva part amb pulcritud i excel·lent integració en el conjunt que, en aquesta ocasió, actuava sense director. 

La segona part va obrir el torn a la participació coral. Es va iniciar amb quatre nadales a capella dirigides alternativament pels titulars de cada cor, Esteve Costa (Coral Albada) i Raimon Romaní (Cor Conservatori): Els àngels de la glòria, El noi de la mare, El rabadà i El cant dels ocells
La tradició d’harmonitzar nadales i cançons populars data de molt antic. A Catalunya, des de finals del segle XIX, ha estat una forma de recuperar les arrels culturals i de renovar el llenguatge musical i aproximar-lo al poble. El moviment coral ha estat un dels principals portadors d’aquesta elevació de la cultura popular. Molts compositors, com Manel Oltra (1922-2015), Ernest Cervera (1896-1972) o el propi Pau Casals (1876-1973) van fer la seva aportació a aquest repertori. El famós Cant dels ocells va servir en aquesta ocasió per tancar el cercle Granados-Casals en aquest concert.
Emotiva intervenció solista de Paula Torres cantant els Cant dels ocells i excel·lent afinació i conjunció dels dos cors protagonistes que actuaven barrejats.

El cant de les estrelles data de 1911. És una obra molt ambiciosa que es donava per perduda, ja que no es va editar, i ha estat recuperada recentment. La versió original és per a piano, orgue i cors i va ser estrenada al Palau de la Música Catalana pel mateix compositor. La seva singularitat resideix en aquesta instrumentació i en el fet que pràcticament es tracta d'un concert per a piano, en la línia de la Fantasia per a piano, cor i orquestra Op. 80 de Beethoven. La versió que es va escoltar ha estat orquestrada per Pedro Pardo. L'intèrpret solista va ser el pianista Emili Brugalla. Cal destacar la seva magnífica interpretació i seguretat en una obra d'un elevat nivell virtuosístic que, com en el cas de Beethoven, s'inicia amb una grandiosa cadeza que devia ser improvisada. També els dos cors, que a estones tenen un tractament diferenciat, van estar al nivell de les exigències de l'obra. La direcció de Raimon Romaní va ser efectiva i va unir amb gran musicalitat tot el conjunt. 

Tot el concert va ser lligat per Clara del Ruste amb un fil conductor a base d'uns textos intercalats entre algunes de les obres i amb unes projeccions d'imatges relacionades amb ells. Val la pena destacar la lectura de fragments de cartes entre Granados i Casals que explicaven aquest amistat, truncada prematurament per la mort del primer.


Joan Josep Gutiérrez